MIES VAN DE ROHE
El pavelló Mies van der Rohe, conegut també com a el Pavelló Barcelona, va ser construït com a pavelló alemany per l'Exposició Universal de Barcelona que es va celebrar el 1929. L'arquitecte i dissenyador en va ser Mies van der Rohe amb l'ajuda de Lilly Reich. Té unes formes molt simples però està elaborat amb materials luxosos com el marbre travertí.
És considerat l'edifici amb el qual es va iniciar l'arquitectura moderna del segle XX i ha estat un monument emblemàtic des d'aleshores, que s'ha estudiat i interpretat durant tots aquests anys diverses vegades.
Quan se'l van emportar de Barcelona perquè tornés a Alemanya aquí es va reclamar, però era en temps del dictador Franco, qui no va permetre que l'Estat espanyol es gastés diners en un edifici de fora i molt menys per posar-lo a Barcelona i provinent d'un país republicà.
El dimecres 13 de març vam anar a veure l'exposició Poètiques de l'emoció al CaixaForum de Barcelona.
La comissària n'era Érika Goyarrola, que va ordenar les obres per sales amb les parets pintades de colors diferents (la groga, per exemple, simbolitzava rebel·lió).
Durant tota la exposició ens van estar ensenyant obres d'artistes considerats trencadors i rebels perquè volien expressar les emocions a través del cos i la seva posició, els moviments dels personatges representats, o les expressions, i no simplement posant una persona plorant i fen que allò simbolitzés la tristesa.
El dilluns 26 d'octubre vam anar al Museu de Granollers a visitar l'exposició 224 GRN, terror. Es tractava d’una instal·lació d'Helena Pielias i Vicenç Viaplana, també anomenats FRAU.
Aquesta tractava sobre el tema del bombardeig que va patir la ciutat de Granollers el maig del 1938. Va ser una exposició efímera però intensa, i que va donar molt de si.
Es podria considerar que l’exposició constava de 3 parts principals:
- A fora del museu hi havia una imatge de l'antic Granollers des del cel, cosa que es podria arribar a interpretar la intenció de voler posar a la gent en la pell dels aviadors italians que van llençar les bombes, però, com ells mateixos van dir, aquesta primera part tenia la funció de "fer la competència" a totes les botigues que hi ha al carrer.
- La segona part estava situada a dins el museu, sent la més senzilla de totes i només mostrant una imatge d'un paisatge de la capital del Vallès Oriental.
- La tercera part, es podria considerar la més complexa de totes, i es tractava d'un passadís, una mica alçat del terra, flanquejat per tots els cossos de la gent que va morir a la guerra, i al arribar al final de la passarel·la hi havia 5 fulls amb frases que et feien reflexionar i pensar sobre diversos temes de conflictes bèl·lics.
La casa Garriga Nogués és un edifici eclèctic de 1900 i està ubicada al carrer de la Diputació 250 de Barcelona, dins del Quadrat d’or. L’edifici es va encarregar a l’arquitecte Enric Sagnier, un dels arquitectes que més va treballar per a l’alta burgesia barcelonina, tot i que no va ser gaire conegut. Es tracta d’una casa de renda típica de les construccions de l’eixample de canvi de segle, és a dir, amb la planta baixa dedicada a locals comercials, el pis principal per al propietari amb accés des d’una escala privada i la resta de pisos per llogar. La família Garriga Nogués va ocupar el pis principal fins a l’esclat de la Guerra Civil l’any 1934. Entre l’any 2007 i 2008, es va fer una nova reforma per transformar els baixos i la planta noble de l’edifici en el Museu Fundació Francisco Gòdia. Aquesta fundació va acollir la seva col·lecció permanent fins al 2015 i, actualment, l’edifici es la seu de Barcelona de la Fundació Mapfre, on s’hi acullen exposicions temporals de pintura i fotografia.
L’exposició visitada avui tracta de dos artistes que van néixer i van coincidir en la mateixa època: Pablo Picasso (1881 - 1973) i Francis Picabia (1879 - 1953). Amb aquesta exposició, hem pogut gaudir d’un acostament a les històries encreuades d’aquests dos artistes contemporanis i també la seva relació i la seva actitud davant d’una mateixa realitat canviant. Tot i que en un principi semblen figures totalment contràries, en aquesta mostra, hem pogut observar molts punts en comú en la seva obra. Aquesta exposició, està dividida en nou sales diferents, i en cada sala hi podem trobar obres d’art totalment diferents a les de la sala anterior. Un cop endinsats en l’exposició, arribem a la primera sala, on hi podem observar l’època cubista d’ambdòs artistes. El cubisme elimina l’espai, simplifica les formes i en un mateix quadre ens permet veure tant el retrat com el paisatge o l’objecte des de punts de vista diferents. Per tant, el que pretenen els dos artistes és sintetitzar els objectes a formes essencials i amb pocs colors per a que l’espectador tingui una gran llibertat d’interpretació.
A la tercera sala hi trobem obres creades l’any 1914, quan esclata la Primera Guerra Mundial. Aquesta guerra influeix a Picasso i a Picabia, i els fa qüestionar-se què és l’art. És aleshores quan es converteixen en artistes anticonvencionals que diuen que ningú té el poder de decidir què és i què no és art, per la qual cosa comencen a experimentar la relació entre els títols i les obres.
Al final d’aquesta exposició, hem pogut observar que Pablo Picasso va ser un artista innovador però que sempre va realitzar les seves obres dintre de la tradició, mentre que Francis Picabia, va crear un nou món trencador, sense fer cas a la tradició.
Personalment penso que és molt enriquidor realitzar sortides d’aquest tipus, és a dir, que es compari l’obra de diferents artistes que han viscut en la mateixa època i que han compartit corrents artístiques, però que se les han endut al seu camp personal i no s’assemblen en res l’un a l’altre. Crec que d’aquesta manera és més fàcil entendre tant què feien els artistes com en quin context històric es trobaven i per què feien el que feien.
La Fundació Vila Casas és una fundació privada creada per l’empresari Antoni Vila Casas l’any 1986. Vila Casas, a finals del segle XX tenia una col·lecció privada de gairebé un centenar d’obres d’art contemporani català, majoritàriament escultures. Durant els primers anys del segle XXI va crear cinc museus o espais d’art on va voler exhibir la seva col·lecció, un per la de fotografia, un altre per la de pintura, un per la d’escultura i dos espais més que acollissin mostres temporals. L’objectiu d’Antoni Vila Casas va ser promoure l’art català a través d’aquests espais i, a més va escollir edificis que pertanyen al patrimoni arquitectònic català.
L’espai visitat avui és el darrer projecte de la Fundació Vila Casas. Es tracta del Museu Can Framis, situat en una antiga fàbrica de finals del segle XVIII, que amb el temps va perdre la seva activitat i es va convertir en el record de la indústria pròpia del Poblenou de Barcelona. Va ser reformada per tal de ser un espai per a la contemplació artística i es va inaugurar el 2009. Està dedicat a la difusió de la pintura contemporània catalana des de la dècada dels anys 60 fins a l’actualitat.
JULIO GÓNZALEZ
La Fundació Vila Casas és una fundació privada creada per l’empresari Antoni Vila Casas l’any 1986. Vila Casas, a finals del segle XX tenia una col·lecció privada de gairebé un centenar d’obres d’art contemporani català, majoritàriament escultures. Durant els primers anys del segle XXI va crear cinc museus o espais d’art on va voler exhibir la seva col·lecció, un per la de fotografia, un altre per la de pintura, un per la d’escultura i dos espais més que acollissin mostres temporals. L’objectiu d’Antoni Vila Casas va ser promoure l’art català a través d’aquests espais i, a més va escollir edificis que pertanyen al patrimoni arquitectònic català.
L’espai visitat avui, és un d’aquests edificis que pertanyen a la Fundació Vila Casas. Es tracta dels antics magatzems de puntes de la família Volart, ubicats en un edifici modernista de principi del segle XX; al vestíbul, encara hi podem llegir la inscripció original “Hijos de C. Volart”. L’any 2002 es va inaugurar com a sala expositiva d’art de la Fundació Vila Casas i des de llavors s’ha anat ampliant. Actualment es distribueix en tres àmbits que es comuniquen per la planta baixa i el subsòl: espais Volart 1, Volart 2 i Volart 3.
L’exposició visitada ens mostra l’obra de Julio González. En ella hem pogut observar els imaginatius dibuixos de l’escultor, allunyats de la figuració il·lusionista lleugerament decorativa d’alguns dels seus dissenys noucentistes i les escultures que va realitzar durant la seva carrera artística. A més, l’univers formal de l’artista arrela en la proposta de que la trama dels mitjans plàstics utilitzats aporten el seu contingut i d’aquesta manera, posa en valor la densitat i el risc de les seves obres.
La fortuna crítica de Julio González ha estat tardana en la seva obra, ja que el seu art no va arribar a assolir l’eco públic d’altres artistes que van aparèixer, també, durant les avantguardes històriques. D’aquesta manera, va ser admirat en silenci pels seus contemporanis, sense renunciar mai a la característica destresa artesanal de la qual procedia.
Julio González, a més, va ser còmplice de Picasso, però amb una fidelitat crítica i arriscada. Va afrontar la seva tasca amb la serietat i la disciplina que van marcar la seva vida d’artista i ciutadà exemplar: un català republicà que treballava calladament en la perifèria de París.
La vida de Julio González va ser la seva obra, i només a partir d’aquesta es pot definir la seva intensitat i la seva grandesa; a més aquesta obra personalitza el contrapunt conflictiu d’una versatilitat insuperable:
“Dibuixar en l’espai”. Hi ha tres obres que defineixen amb força la seva sensibilitat pel volum en l’espai:
3. Femme au miroir, en clau abstracta, tradueix al retall metàl·lic el teixim d’unes formes de ferro que descobreixen, signe i gest, un llenguatge artístic desconegut.
1. La Montserrat, el crit desolat de la mare vençuda, la maternitat pagesa expressivista i figurativa.
2. Homme cactus, la terrible experiència de l’home del segle XX: les punxes agudes simbolitzen alhora agressivitat d’aquell temps hostil i la defensa crispada d’una solitud alerta i creativa.
El passat divendres 28 de septembre, van visitar el festival Panoràmic a Roca Umbert, tal i com van fer l'any passat. Aquest any l'exposició s'anomenava 68, the whole world is watching.
"PANORÂMIC és el festival que explora la relació entre el cinema i la fotografia, i promou i incentiva la recerca de nous llenguatges I narratives audiovisuals."
Dijous 11 d'octubre van realitzar una visita al Museu d'ara Contemporàni de Barcelona. L'exposició visitada rebia el nom de: "UN SEGLE BREU: COL·LECCIÓ MACBA".
Aquesta exposició proposava un recorregut cronològic per la col·lecció, que anava des de 1929 fins a l'actualitat. Aquesta està pensada per explicar la història de l'art modern I contemporàni.
1r de batxillerat:
1r de batxillerat:
PROJECTE ROCA UMBERT AMB VICENÇ VIAPLANA
Durant uns dies vam anar a Roca Umbert per a fer un Workshop amb en Vicenç Viaplana.
El primer dia, ens va explicar els elements i tot el que es necessari per a crear qualsevol tipus de vídeo com un curtmetratge o una pel·lícula. A més ens va explicar quins són els rols que hi ha en una producció d'un vídeo.
Per una altra part, ens va mostrar què era un cinemagraph i ens va mostrar alguns artistes famosos que creen aquesta mena de vídeos, com Bill Viola.
El segon dia, ens vam dividir en dos grups per a poder crear un cinemagraph. Per a fer-ho, cadascú va mostrar les fotografies antigues d'un exercici fet a classe, i vam explicar les històries d'aquestes. Després, entre tots vam escollir la que més ens va agradar. Un cop fet això, vam repartir els rols que tindria cadascú a l'hora d'elaborar el cinemagraph i vam idear el que voliem realitzar a partir de la imatge.
El tercer i últim dia, vam començar a preparar-ho tot ràpidament perquè no teniem molt temps per a fer-ho tot. Mentre uns maquillaven als actors, els altres preparaven el plató, la il·luminació i la càmera. Un cop tot preparat vam començar amb la gravació. Com que necessitàvem que algú estirés de les cordes, l'Iris i jo ens vam presentar voluntàries. Per a que semblés tot molt real, els actors feien molta força per intentar agafar-se les mans i, per tant nosaltres també havíem de fer força. Els dos minuts que vam estar gravant, van ser els pitjors dels tres dies. Tot i així, el resultat va ser molt satisfactori.
Penso que ha estat una gran oportunitat i que hem aprés molt realitzant aquesta pràctica.
POESIA BROSSA (MACBA)
El dilluns 8 de gener vam anar al MACBA a veure una exposició de Joan Brossa anomenada POESIA BROSSA. Mostra una obra en gran part visual, performativa, però l'obra d'un poeta. L'exposició mostra les tres qualitats principals de l'artista: l'oralitat, la performativitat i l'antipoesia, des dels seus llibres fins les exploracions plàstiques, passant pel teatre, el cinema, la música, les arts d'acció, els gestos en els quals va ser original.
L'exposició de l'autor està disposada en diferents sales:
Una de les sales mostra el relat del seu pas per la guerra civil espanyola: la derrota republicana, l'explosió d'una granada que el va ferir d'un ull...
També mostra una crítica a la mercaderia des del seu comunisme.
El dijous 23 de novembre els alumnes del batxillerat artístic, tant els de 1r com els de 2n, vam anar a Roca Umbert, que es troba a Granollers, i on es celebrava la primera edició del festival Panoràmic, que explora la relació entre el cinema i la fotografia, i promou i incentiva la recerca de nous llenguatges i narratives audiovisuals.
Les obres que vàrem veure estaven disposades en 4 espais diferents. En cadascun d'ells hi havia coses diferents com curtmetratges, una exposició de fotografies fetes en els rodatges de les pel·lícules d'Albert Serra, diferents projectes d'art audiovisual que estaven situats a la Tèrmica, i finalment, un collage amb fotografies majoritàriament de pel·lícules que mostraven escenes de família i de sexe.
Tot i que totes les exposicions que vam veure eren interessants, les que més em van agradar van ser les de fotografia, ja que la manera en com estava tot disposat i com estaven fetes les fotos em va cridar molt l'atenció. A més amb això, et pots imaginar que és el que està passant en el moment que la fotografia s'està realitzant. Per una altra part, tot i que els projectes audiovisuals que vam veure no van ser el que més em va agradar ja que no vaig tenir temps suficient per fixar-me en cadascun d'ells i poder entendre'ls, penso que l'espai utilitzat era realment fantàstic. I per últim, les projeccions dels curtmetratges se'm van fer massa llargues i pesades.
falten exposicions???
ResponderEliminarfalte expo de caixa forum i macba i museu de granollers i les ressenyes
ResponderEliminar