Glossari

FONAMENTS DE LES ARTS 

1r trimestre:                                                                                                                    

BODY ART: és un estil artístic emmarcat dins de l'art conceptual que utilitza el cos humà com a suport material de l'obra d'art.

LAND ART O EARTH ART: és un moviment d'art contemporani que promou la reflexió sobre la importància de preservar el medi ambient mitjançant intervencions que transformen paisatges en obres d'art.

PROCESS ART: és un moviment artístic així com un sentiment creatiu i un punt de vista sobre el món on el producte final de l'art i l'artesania, l'objectiu de l'art, no és el centre d'atenció principal.

ART CONTEMPORANI: és una expressió que s'empra normalment per designar les obres d'art creades a partir de 1960.

ART DEGENERAT: és el terme que, al llarg dels anys 30 del segle XX, va usar el règim nazi per a designar qualsevol forma d'art que considerava producte d'una ment pervertida i que no corresponia a l'ideal burgès d'una imatge ben feta i figurativa que retratés l'heroisme ideal o la comfortable vida quotidiana.

INFORMALISME: moviment pictòric que comprèn totes les tendències abstractes i gestuals que es van desenvolupar a Europa després de la Segona Guerra Mundial, en parla·lel amb l'expressionisme abstracte estadounidenc.

LLENGUATGE ABSTRACTE / ART ABSTRACTE: estil artístic que va sorgir a l'inici del segle XX i les conseqüències múltiples del qual n'han set una de les manifestacions más significatives de l'esperit del serle XX. L'art abstracte deixa de considerar justificada la necessitat de la representació figurativa i tendeix a substituir-la per un llenguatge visual autònom, dotat de les seves pròpies significacions.

HAUTES PÂTES: 

FROTTAGE: és una tècnica artística que utiliza una superfície amb cerca rugositat per a reproduir el relleu amb un paper a sobre.

TACHISME: estil de pintura abstracta desenvolupat Durant els anys quaranta i cinquanta.

PINTURA MATÈRICA: corrent pictòric dins de l'informalisme europeu posterior a la 2GM. Es considera que va sorgir a França, amb l'obra de Jean Fautrie i Jean Dubuffet. La seva característica principal és ser una pintura abstracta que es realitza amb matèries diverses a les tradicionals, afegint al quadre sopra, arpillera, ferralla, vidre, guix... A més, els pintors acute sobre l'obra destruint-la en part6 amb talls, perforacions o esquinçades.

ABSTRACCIÓ LÍRICA: tendència dins de la pintura abstracta que es va desenvolupar a partir del 1910 que s'utiliza normalment com a referència per a marcar el començament de la pintura abstracta.

EXPRESSIONISME ABSTRACTE: és el primer dels grans moviments artístics de la postguerra, i va assenyalar el desplaçament del centre neuràlgic de l'art contemporary de París a Nova York. Es considerat el primer moviment artístic, bàsicament pictòric, pròpiament estadounidenc.

ART AUTRE: també conegut com art informel, l'art autre és traduis com "art d'un altre tipus" i va ser utilitzat per a descriure la tendència d'art abstracte.

GRATTAGE: és una tècnica de la pintura surrealista en la que la pintura es desprèn de la tela mitjançant esquinçades, creant un efecte de relleu.

COLLAGE: és una tècnica pictòrica consistent en la realització d'una pintura o dibuix amb un o més objectes superposats o no, enganxats a un suport.

ART BRUT: concebut per l'artista francès Jean Dubuffet per a descriure l'art creat fora dels límits de la cultura oficial; l'interès de Dubuffet es dirigia especialment cap a les manifestacions artístiques portades a terme per pacients d'hospitals psiquiàtrics.

OBJECTIVITAT: L'objectivitat és la capacitat o l'ideal de percebre les coses del món exterior tal com són, prescindint de la subjectivitat o filtre personal.

SUBJECTIVITAT: La subjectivitat, segons la teoria del coneixement, és la propietat de les percepcions, els arguments i el llenguatge basats en el punt de vista del subjecte, i per tant influïts pels interessos i desitjos particulars d'aquest.

ACTION PAINTING: és una tècnica pictòrica, així com el nom del moviment l’utilitza. Sorgeix al segle XX dintre de la pintura no figurativa. Intenta expressar mitjançant el color i la matèria del quadre, sensacions com el moviment, la velocitat, la energia. Són molt importants el color i els materials no especificament pictòrics amb els que es treballa per aconseguir un aspecte peculiar en la superfície del quadre.

DRIPPING: és una tècnica pictòrica característica de l’Action Painting, una de les modalitats de la pintura abstracta.

El dripping té un cert paral·lelisme amb l’escriptura automàtica surrealista.

La matèria pictòrica es deixa gotejar sobre la tela extesa en el terra en un contenidor foradat o s’escampa mitjançant esquitxades, directament amb les mans o mitjançant l’ús de pinzells o qualsevol altre instrument.

COLORFIELDS: és un estil de pintura abstracta que va sorgir a la ciutat de Nova York durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX. Aquest estil es va inspirar del modernisme europeu i es troba estretament relacionat amb l’expressionisme abstracte. El Color Field es troba caracterítzat, principalment, per amplis camps de color llis i sòlid, estesos o tenyits en el llenç, creant àrees de superfície uniforme i un pla llis d’imatge. El moviment otorga menor énfasis a la pinzellada i l’acció, a favor de la consistència de la forma en el seu conjunt i del procés. En la pintura del Color Field, “el color es alliberat del context objectiu i es converteix en el subjecte en si mateix”.  

ESPACIALISME: moviment artístic fundat per l’artista Lucio Fontana, poc després de la Segona Guerra Mundial. Mentre estava refugiat a l’Argentina, Fontana va presentar el Manifiesto Blanco el 1946, on s’exposaven les bases del moviment. Un dels aspectes més rellevants era la creació d’espais fent servir la matèria, la massa i el buit, i també mitjançant els contrastos de colors i llum, fent servir empastats sobre les teles i incisions a la tela. El moviment coincideix aproximadament amb el naixement de l’Expressionisme abstracte a Nova York. L’espacialisme combina idees del moviment Dadà, el taquisme i l’art concret.

SURREALISME: és el moviment d’avantguarda més important del període d’entreguerres, i molt possiblement el més influent de tots aquests. Vaser  creat el 1924 a partir, i al voltant, del Manifest Surrealista d’André Breton, el seu guia espiritual.

PERCEPCIÓ VISUAL: “interpretació visual o discriminació dels estímuls externs visuals relacionats amb el coneixement previ i l’estat emocional de l’individu”. És la capacitat d’interpretar la informació i l’entorn dels efectes de la llum visible que arriba a l’ull. Aquesta percepció també és coneguda com la visió. Els diferents components fisiològics involucrats en aquesta es refereixen conjuntament com el sistema visual, i són la base de moltes recerques en psicologia, ciència cognitiva, neurociència i biologia molecular.

TROMPE-L’OEIL: obra pictòrica que mitjançant els recursos del clarobscur, la perspectiva i l’escorç, produeix la il·lusió òptica que es component dels objectes o figures reals com la mateixa creació artística. La confusió dels elements del suport de l’obra amb els elements pintats esdevenen part del joc de l’artista fent l’obra fixa i inamovible.

CONSTRUCTIVISME RUS: moviment artístic i arquitectònic que va sorgir a Rússia el 1914 i es va fer especialment present després de la Revolució d’Octubre del 1917. No pretenia ser un estil artístic sinó l’expressió d’una convicció política (el marxisme). Defensava un art al servei de la revolució i del poble. Reivindicava l’eliminació de la distinció entre les arts i buscava una estètica que fos el reflex de l’època de la mecanització. La pintura i l’escultura esdevenen una mateixa construcció i no una representació, fent servir els materials i els procediments propis de l’arquitectura. Accepta tota mena de nous materials i tècniques industrials. Emfasitza la relació amb el formalisme lingüístic i literari. És un terme d’ús freqüent avui en l’art modern, i es fa servir per separar l’art pur de l’art fet servir com a instrument per a propòsits socials.

ART CINÈTIC: és una tendència de les pintures i les escultures contemporànies creades per produir una impressió de moviment.

L’art cinètic i l’art òptic són corrents artístiques basades en l’estètica del moviment. Està principalment representat en el camp de l’escultura on un dels recursos són els components mòbils de les obres.

OPTICAL ART: moviment pictòric que va néixer als Estats Units el 1958, és conegut com a Op Art. El terme va ser encunyat per descriure el treball d’un creixent grup de pintors abstractes. Per tant, és un corrent artístic abstracte, basat en la composició pictòrica de fenòmens purament òptics, sensacions de moviment en una superficie bidimensional, enganyen a l’ull humà mitjançant il·lusions òptiques. S’utilitzen estructures de repetició amb un ordre clar.

PUNTILLISME: tècnica de pintura que apareix per primera vegada el 1883, encapçalat pel pintor neoimpressionista Georges Seurat. El procediment emprat, consistent en posar punts de colors purs, en lloc de de pinzellades sobre la tela, va ser el resultat d’estudis cromàtics portats a terme per Seurat, qui el 1883 va arribar a la divisió de tons per la posició de tocs de color que, mirats a una certa distància, creen en la retina les combinacions desitjades.

IMPRESSIONISME: moviment pictòric nascut a França i que va marcar la ruptura de l’art modern amb l’academicisme. Encara que el terme impressionisme s’aplica en diferents arts com la música i la literatura, el seu vessant més conegut, i aquell que en va ser el precursor, és el de la pintura. DEstaca la seva tendència a recollir les impressions fugisseres, la mobilitat dels fenòmens més que l’aspecte estable i conceptual de les coses. És a dir, si els seus antecessors pintaven formes amb identitat, els impressionistes pintaren el moment de llum, més enllà de les formes que hi són a sota.

NEOPLASTICISME: moviment artístic d’avantguardes que va sorgir als Països Baixos el 1917 propugnant una estètica renovadora basada en la depuració formal. Va ser un moviment integrador de les diferents arts que buscava una total renovació estètica de l’entorn humà basada en uns valors plàstics nous, universals i més purs.

PERSISTÈNCIA RETINIANA: propietat del sistema visual humà (SVH). La persistència explica que les imatges que es visualitzen es mantinguin unes fraccions de segon després que hagi desaparegut l’estímul.

DADAISME: moviment intel·lectual, literari i estètic d’avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925, precedent immediat del surrealisme. Proposava la negació de tot, la destrucció per la destrucció. Pretenia crear confusió sense alternativa, l’oposició al concepte de raó instaurat pel positivisme. El dadaisme es va caracteritzar per rebel·lar-se en contra de les convencions literàries, i especialment artístques, per burlar-se de l’artista burgès i del seu art.

PSICOLOGIA GESTALTICA: corrent de pensament dins de la psicologia moderna, sorgida a Alemanya a principis del segle XX. És important distingir-la de la Teràpia Gestalt, exponent del corrent humanista, fundada per Fritz Perls, i que va sorgir als Estats Units.

Segons aquesta, la ment configura, a través de certes lleis, els elements que arriben a ella a través dels canals sensorials o de la memòria. En l’experiència del medi ambient, aquesta configuració té un caràcter primari per sobre els elements que la conformen.

1r de batxillerat:                                                                                                                    

RACORD: continuïtat de les escenes en un producte audiovisual. És a dir, que hi hagi coherència visual entre aquestes. Que els personatges estiguin en la mateixa posició, que vesteixin igual, que portin els mateixos objectes, el mateix pentinat, que estiguin els mateixos objectes, etc.
Per tant, parlem d'errors de racord quan aquesta continuïtat entre escenes es trenca.


LLENGUATGE AUDIOVISUAL:

És aquella comunicació que transmetem a través dels sentits de la vista i la oïda. El tema audiovisual es considera un art en la publicitat, el periodisme, la televisió, el cinema i inclús la web. El llenguatge audiovisual pot ser des d'una imatge estàtica a una dinàmica i incús un soroll.

  

   1. PUNT DE VISTA: 

     - Càmera objectiva: quan la càmera adopta un punt de vista neutre, com el que adoptaria un espectador estern que simplement mira des de fora el que està passant.

     - Càmera subjectiva: quan la càmera adopta un punt de vista intern, imitant la mirada d'un personatge per col·locar l'espectador en el lloc d'aquest personatge. Acostuma a tenir una càrrega emocional narrativa més forta. 

   2. MOVIMENTS DE CÀMERA: 

     - Càmera fixa: la càmera resta immòbil sobre un suport i enregistra tot allò que hi passa per davant.

     - Panoràmica: és el gir de la càmera sobre el seu propi eix. Pot ser horitzontal, vertical o oblicu. Generalment es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix quadre.

     - Travelling: és un moviment que desplaça la càmera d'un lloc a un altre, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre travelling lateral o frontal:

Travelling lateral: la càmera va movent-se lateralment, normalment seguint -des del costat- el moviment d'un personatge.

Travelling frontal: la càmera es mou cap endavant o enrere: o bé seguint un personatge que es mou o bé apropant-s'hi o allunyant-se'n.

Travelling circular: la càmera gira en cercle al voltant del personatge.

     - Moviment lliure: la càmera es mou sense seguir un ordre concret. Pot ser amb una grua o sense:

Steadycam: la càmera va subjectada a l'espatlla de l'operador mitjançant cinturons i suports lleugers per evitar vibracions. És possible realitzar, també, moviment combinat de panoràmica i travelling. Es tracta d'un efecte que s'aprecia en algunes filmacions per a la televisió fetes en condicions difícils (accidents, guerres, aglomeracions...)

   3. ENQUADRAMENT: 

És la part de realitat que veiem a través del visor de la càmera i que determina allò que l'espectador veurà. Una càmera té uns límits físics horitzontals i verticals, no pot mostrar-nos tota la realitat. Per tant, cal escollir quina part de la realitat ens mostrarà, és a dir, quin tipus de pla i des d’on ens la mostrarà, és a dir, amb quin angle d’enquadrament.
     - Angle d'enquadrament: és el punt i la direcció en què col·loquem la càmera respecte de l'objecte filmat. Segons l'alçada des de la qual enquadrem l'objecte o el personatge distingim diversos angles d'enquadrament: normal, picat, contrapicat i zenital:

Normal: quan la càmera se situa a l’alçada dels ulls del personatge. Això no és així en totes les cultures audiovisuals, de vegades l’angle normal se situa a uns pocs pams del terra, com en el cinema japonès clàssic.

Picat: és aquell en què la càmera se situa per sobre de l’objecte. Generalment això provoca que el personatge es mostri empetitit o indefens. Però també pot servir per mostrar una perspectiva diferent i més àmplia d’un decorat que no podríem veure amb un angle normal.

Contrapicat: és aquell en què la càmera se situa per sota de l’objecte. Això fa guanyar presència al personatge i pot buscar dos tipus d’efectes: realçar o magnificar el personatge mostrant-lo en tota la seva grandesa o bé fer-lo semblar maligne i amenaçador.

Zenital: és aquell en què la càmera se situa totalment perpendicular al terra i per tant ens dóna una perspectiva totalment aèria dels personatges.
     - Síndrome del vídeo vertical: és una divertida aproximació a la pràctica habitual i tan poc encertada de gravar en vertical amb el mòbil.

   4. PLANS:
    - Pla general: és aquell pla en què veiem la figura humana sencera i també l’escenari on es desenvolupa l’acció. Depenent de com sigui l’escenari, la figura humana apareixerà en proporció més gran o més petita. 
     - Pla americà: apareix la figura humana aproximadament des dels genolls.
     - Pla mig: apareix la figura humana aproximadament de cintura cap amunt.
    - Primer pla: només hi apareix el rostre humà. S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials. Possiblement és el pla més expressiu. En els discursos televisats, per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla.
     - Pla detall: es fa servir per captar un detall de l’escena, o bé del personatge o bé de l’escenari. Un pla detall recurrent és, per exemple, un pla dels ulls d’un personatge. També s’utilitza barrejat amb la càmera subjectiva per explicar a l’espectador en quin detall es fixa un personatge.

   5. EL CAMP:

Anomenem camp a tot allò que la càmera ens fa visible en un enquadrament determinat, és a dir tot allò que veiem en pantalla perquè la càmera ens ho vol mostrar. 
     - Fora de camp: és tot allò que no veiem en l’enquadrament però que d’alguna manera o una altra forma part de l’escena, ja sigui perquè l’enquadrament ens ho suggereix o perquè ens ho imaginem. Jugar amb el fora de camp pot ser un molt bon recurs per jugar a crear expectatives, interrogants…  Una altra manera de jugar amb el fora de camp és quan l’objecte està en el camp, però o bé nosaltres o bé els personatges o bé tots dos, no el veiem.
     - Profunditat de camp: es defineix com la distància que hi ha entre l’objecte més proper i el més llunyà que es veuen amb nitidesa a la pantalla.Es pot utilitzar per mostrar en un mateix enquadrament objectes o personatges diferents que tenen interès per l’espectador i que estan a diferents distàncies de la càmera.

   5. MUNTATGE:

Generalment, tant al cinema com a la televisió les escenes es construeixen combinant diferents plans. aquesta combinació de plans en diem muntatge. Com que hi estem acostumats, ens sembla que és la mirada natural que tindria qualsevol observador de l’escena. Però realment no és així.

En una conversa cara a cara entre dues persones, per exemple, si en som espectadors directes allò més lògic serà que ens situem centrats i que per tant anem girant la mirada cap a un i cap a l’altre quan parlen (com faríem en un partit de tenis). Si volguéssim imitar aquesta mirada “natural” en una filmació posaríem una càmera en un punt centrat on els veiéssim als dos. Però en realitat el que es fa és anar alternant plans curts i quasi frontals de cadascun dels dos personatges quan parlen i de tant en tant també plans generals.

Però més enllà d’una qüestió purament tècnica o visual, el muntatge també pot donar significat a les imatges. L’exemple més clàssic és l’anomenat efecte Kuleshov, que ve a demostrar que una mateixa imatge pot adquirir diferents significats depenent de amb quina altra la muntem.
  
     - muntatge dialèctic és aquell que pretén que de dos plans successius en sorgeixi una idea, que no hi és en cap dels dos per separat. També se l’anomena muntatge ideològic, muntatge expressiu o muntatge d’atraccions. Es tracta d’obligar l’espectador a participar fent una elaboració intel·lectual de les imatges que veu. L’associació entre dues imatges  provoca una tercera reacció associativa en la ment de l’espectador, es tracta d’un muntatge basat en la dialèctica marxista.
     - muntatge altern consisteix en dues o més accions que es produeixen en el mateix moment però en llocs diferents i que, finalment, convergiran. Les escenes de persecució en serien un exemple.
     - muntatge paral•lel, dues o més escenes, que passen en moments i en llocs diferents, se’ns van mostrant als espectadors per crear un estat d’ànim o una associació d’idees.
     - pla seqüència és una excepció a aquesta norma del muntatge. Anomenem pla seqüencia a aquell pla que es manté durant tota una seqüència. És a dir, l’escena no està formada per una suma de diferents plans, sinó que un sol pla ininterromput segueix tota l’acció. És per això que el temps cinematogràfic coincideix amb el temps real, cosa que no passa amb la combinació de plans. 
     - continuïtat o raccord: relació entre un pla i el següent en el muntatge. Sovint els diferents plans que componen una escena han estat filmats en realitat en diferents moments i per tant cal vigilar que hi hagi coherència entre ells en elements (la llum, el vestuari, els detalls del decorat, la posició dels personatges…) per no trencar la il·lusió de continuïtat en l’espectador. Quan això no passa es parla d’error de raccord. Generalment l’espectador no se n’adona perquè està pendent de la trama, a menys que sigui molt greu. 

ART CONTEMPORANI: aquest terme s'ha utilitzat per designar genèricament l'art realitzat durant el segle XX.

FOTOGRAFIA: és la tècnica que permet obtenir i guardar de manera permanent imatges, sobre una superfície de material sensible a la llum o en dispositius d'emmagatzematge de dades.

PUBLICITAT: és una forma de comunicació que intenta incrementar el consum d'un producte o servei, insertar una nova marca o producte dins del mercat de consum, millorar la imatge d'una marca o reposicionar un producte en la ment del consumidor.

POP ART: és un moviment artístic sorgit a la fi dels anys 50 al Regne Unit i els Estats Units; les seves característiques són l'ocupació d'imatges i temes presos del món de l'ocupació de masses aplicats a les arts visuals.

UNDERGROUND: aquell tipus de moviments, manifestacions culturals o expressions artístiques que estan a contracorrent de la tradició, el cànon i la cultura oficial, és a dir, es tracta de moviments contraculturals que es troben fora de les tendències de moda.

SERIGRAFIA: és un mètode d'impressió que possibilita reproduir una imatge sobre diferents tipus de material sense que perdi qualitat tot i totes les repeticions de l'estampat.

FLICKERING: adj. brillar amb una llum inestable.

FILM STILL: és una fotografia presa dins o fora del set d'una pel·lícula o televisió durant la producció. Aquestes fotografies també es prenen en escenaris formals d'estudi i llocs d'oportunitats, com ara llars d'estrelles de cinema, debuts i esdeveniments comercials. 

ESTEREOSCÒPIA: La imatge estereoscòpica es basa en la visualització de dues imatges que representen dues perspectives diferents d'un mateix objecte. D'aquesta manera el nostre cervell rep dues imatges però les interpreta com una de sola produint una sensació tridimensional, és a dir, afegint profunditat a les imatges convencionals 2D.

PEL·LÍCULA ANALOGICA: és la fotografia tradicional o clàssica en comparació amb la més recentment apareguda fotografia digital. Es basa en procediments fisicoquímics que involucra l'ús d'un material fotosensible actiu i la seva estabilització per a l'obtenció i el processament de les imatges.

NET.ART: engloba un conjunt de pràctiques artístiques específiques d'internet que tenen les xarxes tecnològiques i/o socials com a espai de treball i alhora com a focus d'atenció. El terme va començar a ser utilitzat a mitjans dels anys noranta del segle XX per persones que experimentaven amb les possibilitats artístiques de les xarxes digitals.